Flora

La flora i la vegetació de la Serra de Llaberia està formada per un conjunt molt divers d’espècies i de comunitats vegetals. La vegetació es caracteritza pel domini corològic mediterrani (alzinars, brolles...) amb algunes penetracions euro-siberianes (rouredes seques) i oromediterrànies (brolles xeroacàntiques, pradells de cingles...). La fauna típicament mediterrània va molt lligada a les biocenosis forestals i rupícoles, amb una gran abundància d'elements de la fauna invertebrada.

FLORA

Cal distingir entre la vegetació que forma part de comunitats arbrades o forestals, i la de comunitats no arbrades, que es presenten aquí aquelles espècies que formen part dels sotaboscs dels alzinars, rouredes o pinedes, així com també d’aquelles zones no arbrades en ambients elevats, ventats i amb molts sòls migrats, i no obstant cal no oblidar les espècies pròpies dels cingles tant nostrats en el territori.

Comunitats arbrades o forestals

• En el primer grup, hi distingim l’alzinar Mediterrani típic on domina l’alzina (Quercus ilex ssp.Ilex), estesa per fondalades.
• Hi distingim també, l’alzinar muntanyenc, que s’estén bàsicament per les vessants més septentrionals de les zones més enlairades de la Serra. Dins aquest bloc també hi trobem rouredes de submediterrànies roure fulla petita.
• Les pinedes, principalment de pi blanc (Pinus halepensis), s’estenen per gran part massís degut a diversos factors. La majoria d’aquestes pinedes corresponen a formacions arbrades joves (25-30 anys) i amb densitats molt altes (1500-2000 peus/ha) i acompanyades d’un substrat arbustiu típic de les espècies que acompanyen a l’alzinar.
• Pel que fa a les pinedes de pinassa (Pinus nigra ssp salzmanii), són presents a les parts altes de la Serra de LLaberia, on s’assenten sobre sòls calcaris.
• Les teixedes (Saniculo-Taxetum ) a la Serra de LLaberia són puntuals, ubicades en les cingleres calcàries i en punts molt obacs i molt humits.
• Cal esmentar altres comunitats que es troben presents a la Serra interessants des del punt de vista de diversitat tot i no ser molt abundants. N’és un exemple les comunitats de boscos de ribera que ressegueixen els cursos fluvials com és el cas de la Riera de Marçà, la de la Torre de Fontaubella, la Riera de la Vall de Capçanes i, fins i tot, el barranc de la Dòvia a Pratdip.

 

Comunitats no arbrades

• Les garrigues (Quercetum cociferae), dominen en zones amb sòl escàs o terrenys afectats per la reincidència d’incendis forestals. Dins de les garrigues, la dominant és el coscoll (Quercus coccifera), comunitats arbustives baixes, denses i punxants acompanyades per altres espècies com és el llentiscle (Pistacea lentiscus) o el margalló (Chamaerops humilis).
• Les brolles són les formacions vegetals més extenses a la Serra de LLaberia, fet relacionat amb els incendis forestals i la manca de sòl, en zones rocoses. La brolla més representativa és la brolla de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintòria (Erico-Thymelaetum tinctoriae). Destaca també la presència de brolles xerocàntiques amb ericó (Erinacea anthyllis)

 

Tanmateix, també cal remarcar que en parts baixes de la Serra hi predominen conreus d’oliveres, vinya i, en menor mesura, d’altres conreus. També trobem terrasses semiabandonades amb peus d’avellaners (Corylus avellana), algunes d’elles actualment utilitzades amb funcions cinegètiques.

Imatge 1. Boscos mixtos de teix, alzina, grèvol i caducifolis, molt ombrívols i amb un sotabosc pobre compost per espècies típiques de l’alzinar, espècies més mesòfiles i espècies de sòls pedregosos.

Imatge 2 Boscos dominats per la pinassa amb un estrat arbustiu alt, format per moixeres, blades, alzines i fins i tot grèvols. L’estrat herbaci és, en canvi, molt pobre.

Imatge 3. La pineda de pi blanc és la comunitat més estesa per tot l’EIN de la Serra de Llaberia. Això és degut a la seva capacitat de recuperació després dels incendis forestals

Fotografia original del Blog Mirando Plantas

Imatge 4. Aspecte d’una brolla xerocàntica. Matollars baixos (30-40 cm) dominats per mates pulviniformes d’eriçó (Erinacea anthyllis) que s’implanten en enclavaments careners molt esventats, amb un sòl prim i pedregós. En els espais que deixen les mates d’eriçó hi ha un estrat herbaci ben desenvolupat en el qual dominen els elements de jonceda.